Vela de cartró

image_pdfimage_print

Que trista la meva dissort,
quin pesar el meu pobre final.
Imaginada,
per fines mans creada
i amb maduresa altres,
de pell cremada i arrugada.
Dissenyada, retallada i pintada
imitant les meves semblants navegants,
de colors fastuosos i extravagants, o blanques
com la neu encara gelada.
Somnio solcant mars, oceans i llacs,
tranquils com calitja
o ferotges, temerosos i braus.
La meva cara del sol rostida
i refrescada per la brisa marina,
suau, salada, carinyosa i enamoradissa.
Els dofins els meus amants,
saltant al meu costat
i les captives sirenes,
cantant de nit
i plorant l’amor del príncep blau
a la claror del dia.
Trencaria el vent tan sols passant,
i passejant visitaria terres llunyanes
amb rius, muntanyes i valls.
Jugaria amb les ones petites i lluitaria sovint amb les més grans.
Però…enganyada i entusiasmada
em portaven a un lloc seductor
majestuós, màgic i espectacular,
i abans del astre foc posar se,
era el centre de sorpreses mirades
d’un laberint de pedres inaugurant.
Però el meu cós és de paper dur i feixuc,
el meu pal un tros d’envellida canya.
El meu destí realitzat
i un preciós somni, frustrat.
El teu,vela amiga i germana,
a l’horitzó dirigeix el timó, busca aventures pel món
i viu el que jo viuria
si fos de tela…i no de cartró.
JBF

223 Persones han vist aquesta poesia

Comparteix ara

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.