El vell arbre
Vell arbre, tu que has vist tant,
si les teves branques poguessin parlar,
com les fulles quan t’acaricia
el càlid vent del sud, o la tramuntana,
que sempre enfadada sembla estar.
Quan passegem trepitjant les fulles seques,
moltes vegades amb l’estimat agafats de la mà.
Quan amb els amics i les nostres xalades
que de joves a l’estiu fèiem acampats.
Amb suaus notes de guitarra
que algun grup a la nit havaneres anaven cantant.
Altres jugaven a les cartes amb un fanalet mig il•luminat.
Els més valents arribàvem a la platja
i amb la lluna plena sempre observant,
abraçàvem l’aigua sense veure-la,
tan sols les estrelles brillant sobre el mar.
Com diu aquell amic que està tan lluny:
«si un espera,
tot arriba i… tot acabarà»,
però els records si no els oblidem,
viuran per sempre als nostres cors,
tancant els ulls i pensant en ells,
algun somni els raptarà
i de nou podràs viure
el que no vols… que mori mai.
JBF
218 Persones han vist aquesta poesia
