LLÀGRIMA
Sóc…
la que cau d’uns ulls plens de pena
amb enyorança pel que s’ha perdut i no es recuperarà més.
Desesperació incontrolable, mirada profunda amb patiment,
records quasi oblidats i esforç per retenir-los.
Cara pàl•lida, arrugada i llanguida
on la solitud envellirà cruelment.
La que cau d’uns ulls maternals
a l’inexplicable goig d’abraçar el teu fill per primer cop
tan feble, delicat, indefens…
el més entranyable dels miracles,
el que no pot entendre
més que una mare que com un sol ser
va portar per mesos a les entranyes.
La que cau d’uns ulls impotents i amoïnats
que no tenen prou mans per atendre
ferits de cos però també d’ànima,
amb profundes llagues a l’esperit,
mutilats d’il•lusions i esperances,
entre reixes presoners d’estimació,
bojos, desenfrenats i descontrolats pel poder,
amb misèria furgant cors cremats i podrits.
La que cau d’uns ulls d’enamorats
que la distancia els separarà.
Despedides amargues amb petons insaciables,
pupil•les brillants que la vista entelen i ja no es poden mirar,
mans gèlides per darrera vegada acariciant-se,
cossos fusionats que no deixen respirar.
La que cau d’uns ulls de gernació emocionats
quan unes notes senten ,
que els identifica d’on són , per qui lluiten
que celebren des dels avantpassats quan fan festa.
La que cau d’els ulls de dos amants,
de la reina amb el músic de saló,
del príncep i la servil donzella,
de la princesa i el seu genet amb carruatge de fusta i or,
que es troben a la nit per passadissos amb ratpenats, dragons i teranyines,
foscos , amagats, invisibles al món
perquè el seu amor és impossible,
res els atura més ningú els hi permet tampoc,
però no es deixaràn d’estimar,
serán amants fins més enllà de la mort.
Sóc la que cau per tot arreu amb força o dissimulada,
feliç o avergonyida.
Ningú em vol però tothom em té, inclús algú em necesita.
Sóc …la teva llàgrima
que quan plores, caic i t’abandono… molt trista.
JBF
583 Persones han vist aquesta poesia
