LÍTHICA

Lloc de suaus i humides ombres,
perfums de ramells i plantes sempre mimats,
hiverns amb vent, trons, llampecs i pluges,
però estius amb divines músiques, balls i sons celestials.
Lloc màgic, únic i especial,
on tota una illa,
aquella petita en el Mediterrani oceà,
et contempla i t’estima,
després d’entre les deixalles
haver-te a la fi recuperat.
Lloc on les veus, incansable,
repeteix un esquiu àngel amagat,
i uns ulls entre les encletxes veuen,
besades dels tímids enamorats.
Lloc on els secrets
només pots guardar en el pensament,
perquè les majestuoses parets,
sempre xafarderes,
estan en silenci escoltant.
atentament.
Lloc on desitges tornar-hi
quan encara d’aquest cel no has marxat,
i una llàgrima pots deixar que pel camí et caigui,
perquè un bell record deixes allà ,
esperant un dia en el temps…recuperar.
Líthica….sempre Líthica,
esperam estimada…que vull tornar.

JBF

257 Persones han vist aquesta poesia

El vell arbre

Vell arbre, tu que has vist tant,
si les teves branques poguessin parlar,
com les fulles quan t’acaricia
el càlid vent del sud, o la tramuntana,
que sempre enfadada sembla estar.
Quan passegem trepitjant les fulles seques,
moltes vegades amb l’estimat agafats de la mà.
Quan amb els amics i les nostres xalades
que de joves a l’estiu fèiem acampats.
Amb suaus notes de guitarra
que algun grup a la nit havaneres anaven cantant.
Altres jugaven a les cartes amb un fanalet mig il•luminat.
Els més valents arribàvem a la platja
i amb la lluna plena sempre observant,
abraçàvem l’aigua sense veure-la,
tan sols les estrelles brillant sobre el mar.
Com diu aquell amic que està tan lluny:
«si un espera,
tot arriba i… tot acabarà»,
però els records si no els oblidem,
viuran per sempre als nostres cors,
tancant els ulls i pensant en ells,
algun somni els raptarà
i de nou podràs viure
el que no vols… que mori mai.

JBF

 257 Persones han vist aquesta poesia

SILENCIS

Silencis que desitjo sovint quan parles,

silencis que odio tant quan no vols xerrar.

Silencis que enamoren…

Silencis que maten…

T’escolto i el món de sobte emmudeix,

et parlo i l’univers es posa a callar.

Paraules dites amb els llavis tancats

i  pensaments narrats amb el cor obert.

Mirades que no puc veure mai

i ulls clucs que veuen molt més enllà.

Camins que es creuen per un moment

i bifurcació de destins que no podem evitar.

Somnis sent molt concients

i realitats com si d’un somni es tractés.

Minuts congelats que volíem viure

i  eternitat per poder-los enyorar.

Missatges que no es poden llegir

i imaginació que ens uneix a cada instant.

Frases esborrades així com s’escriuen

i poemes d’amor que no es podran redactar mai.

Música que sempre sento al meu endins

i sons que em rodegen  i  no sé escoltar.

Tu tan sols em desitges, i jo en silenci…  et vull estimar.

JBF

257 Persones han vist aquesta poesia

Paraules d’amor anunciades

de Ponent a Llevant
de Migjorn a Tramuntana,
o prohibides, censurades,
i com pecat en secret guardades.
A l’orella apropant-se xiuxiuejant,
altres, escrites mollades en passionals llàgrimes,
i moltes pensades imaginant
que l’estimat escoltarà
en somnis alguna vegada.

Que trista la meva dissort,
quin pesar el meu pobre final.
Imaginada,
per fines mans creada
i amb maduresa altres,
de pell cremada i arrugada.
Dissenyada, retallada i pintada
imitant les meves semblants navegants,
de colors fastuosos i extravagants, o blanques
com la neu encara gelada.
Somnio solcant mars, oceans i llacs,
tranquils com calitja
o ferotges, temerosos i braus.
La meva cara del sol rostida
i refrescada per la brisa marina,
suau, salada, carinyosa i enamoradissa.
Els dofins els meus amants,
saltant al meu costat
i les captives sirenes,
cantant de nit
i plorant l’amor del príncep blau
a la claror del dia.
Trencaria el vent tan sols passant,
i passejant visitaria terres llunyanes
amb rius, muntanyes i valls.
Jugaria amb les ones petites i lluitaria sovint amb les més grans.
Però…enganyada i entusiasmada
em portaven a un lloc seductor
majestuós, màgic i espectacular,
i abans del astre foc posar se,
era el centre de sorpreses mirades
d’un laberint de pedres inaugurant.
Però el meu cós és de paper dur i feixuc,
el meu pal un tros d’envellida canya.
El meu destí realitzat
i un preciós somni, frustrat.
El teu,vela amiga i germana,
a l’horitzó dirigeix el timó, busca aventures pel món
i viu el que jo viuria
si fos de tela…i no de cartró.
JBF

257 Persones han vist aquesta poesia

Viatjant en un estel fugaç

No sé que donaria per viatjar
a dalt un intrèpit i fugaç estel fulgurant,
d’aquells que van volant a tal celeritat
que passant et deixen una cua enlluernant.

Bella nit la d’aquest dia
a un paradís contrastat
vermell, negre i blanquejat,
que algú amb mans de bon artista
et va saber en gràcia modelar.
Els ulls nostres aquí t’admiren
sota un cel força il.luminat
de llumenetes brillants,les ballarines,
enamorant i seduint a la celest princesa,
sempre vestida de blanc.
Pobreta estrella la que hem vist caure,
ràpida i fugaç com petit llamp,
ha deixat per nosaltres la seva vida
per un desig poder-nos regalar.
Una música ens acompanyava
quan la Lluna amb imatge volíem raptar,
subtil inspiració del que la va compondre,
i ella valent i ferma,
no es va deixar conquistar.
JBF

257 Persones han vist aquesta poesia

Grabació: Pau Pons B.

Lletra: Joana Bagur

Música: José Sanjuan

Ombra

Tant prest hi ets com de sobte t’envàs,
silenciosa, sempre m’estàs acompanyant,
si caig et tenc al meu costat
i quan passeig, corro estressada
o em poso a xerrar,
ets sempre fidel amiga falaguera,
atenta, prudent i vigilant.
Quan et beso me’l retornes igual d’apassionat.
Si et saludo amb un capell elegant,
la mateixa reverencia glamurosa t’afanyes a tornar,
i si et sorprenc amb una dolça abraçada,
fusionades amb una sola ens transformam.
Vegades crec que em tens oblidada,
no et puc sentir, tan sols tu escoltar.
A les nits marxes i em deixes sola,
als matins solejats apareixes tu tant campant.
Saps de les meves penes, angoixes
i petites llàgrimes amagades i altres no tant.
També les alegries de cada dia,
somriures, salutacions amables dels bons veïns,
que així com passo sempre fent via,
aixequen el braç per donar me un alegre bon dia,
i si algú ben trempat em diu una galanteria,
tu imagines un somrís agraïda, com jo faig,
com tu poguessis, faries.
No sé com ho fas,
de cop i volta sembla canvies,
jo sé que sempre ets tu,
a pesar que tornes gran i després et saps fer petita.
Grans cadenes et fan esclava,
jo molts cops saps que t’alliberaria,
però quan sola tu et quedessis,
se que m’enyoraries i de pena, moriries.
Ets meva i jo sóc teva,
no em deixis i així…no ens perdrem mai,
el que ens queda encara per viure.
Sempre, sempre ombra meva t’estimaré,
fins a la resta, no ho dubtis…..del meus dies.
JBF

257 Persones han vist aquesta poesia

Escóltala recitada

Grabació: Pau Pons B.

Lletra: Joana Bagur

Música: José Sanjuan

La pluja

(mati 9 de Juliol de 2014 cap a Paris)

Caus del cel quan et ve en gana,
sense demanar permís mai a ningú,
uns fan festa i ho ben celebren,
altres t’odien i gemeguen,
serà que no coneixen les teves virtuts,
menys quan algún dia te ben enfades i millor protegirse i amargarse de tu.
Germana del mar
però ets lleugera i dolça,
omples llacs i els rius per beure i regar,
que quan juguen com àgils saltimbanquis
una cascada et sorprèn,
ruidosa i espectacular.
Neteges tot el que pel davant et passa,
camins rústics a verges platges,
als utilitaris que emprem
d’aquí per allà,
i les flors que a vegades un abandona,
no pensant siquiera amb carinyo tan sols donar.
Pluja, ara vens, ara t’envàs,
No deixis escoltar el que molts et diuen,
que segur per algú… mai bé ho faràs.
JBF

257 Persones han vist aquesta poesia

[

MANIA

Tothom amb els seus maldecaps,
sembla un món boig i desordenat,
tots engrescats amb les seves coses
i preocupats, o no, pel que s’esdevindrà.
Observo cares i cap n’és igual,
totes diferents i tan semblants.
És curiós, a qui no li ha passat
veure allà on menys et penses,
qualcú, per a tu un estrany,
que fesomia d’un conegut et fa recordar?
Sempre em faig aquestes preguntes
quan em creuo per l’asfalt de la ciutat
a tantes i tantes persones,
uns d’estressats i altres
despistats o passejant.
Què deuen sentir i pensar?
Quins problemes
petits o grans per solucionar?
Si estimen i se senten estimats,
o passen pel món el dia a dia,
criticant, envejant,
avorrits o conformats.
Quina mania aquesta la meva,
que, quan a la ciutat
la gentada del carrer estic esquivant,
intent trobar als ulls dels altres
un raig de felicitat.
JBF

13/07/14

WPeCounter] Persones han vist aquesta poesia